LES CRÓNIQUES DE LA ROXI: MASSIS TRIATLÓ D'ANTELLA

Antella, 21 de juliol. Estic a punt de començar el triatló i ja escolte campanades del triatló del massís que es faria a octubre. En aquell moment sols tenia el cap per pensar en el port de Sumacàrcer i en els 8.300 m de carrera q tindria després...com per a posar-me a pensar en LD???

Ja de tornada cap a casa, estem les dos Ro debatent i inclús plantejant-me fer el llarga distància d’octubre. No era ni mig normal que encara sense haver fet ni un olímpic em plantejara un triatló d’eixes dimensions, però encara faltaven un parell de mesos i Roser m’animava a que era capaç de fer-lo. Jo no ho tenia tan clar, però als dos dies ens vaig inscriure. Ja no hi havia volta enrere. Ara sols calia entrenar,entrenar dur!

I així ho vaig fer. 

Antella ha sigut en aquests últims mesos quasi com part de la família, però sobretot part dels meus pensaments. Dies de molta calor sufocant per entrenar els quilòmetres de bicicleta i conèixer el recorregut. I moltes hores dedicades a entrenar transicions de carrera a peu després d’eixides llargues de bicicleta per a acostumar les cames a distàncies més llargues.

I per fi va arribar tan esperada cita: dissabte 6 d’octubre de 2012: 10.30 del matí, arribe a Antella, localitze a Roser i ens n’anem a pels dorsals i a la reunió tècnica. Ni dir-vos com tenia l’estómac... no volia ser pesada, però estava acollonida de tan sols pensar en la mitja marató. Roser, però, em va animar moltíssim, ella sabia que havia entrenat bé per a acabar-lo i confiava en mí. Jo també confiava, però no podia evitar tindre eixa intranquil·litat de la inexperiència.

Comence a vore cares conegudes: Cristina, Susana, Maite, que també hi participarien en el triatló. I d’altres amistats que havien vingut a animar-nos. Poc a poc comence a ser conscient d’allà on em trobe.

Obrin boxes, ho prepare tot, ho repasse, no se’m pot oblidar res. Agafe el neoprè i ens dirigim a la zona de la natació, l'assut. El calor és prou sufocant, a banda del nerviós que ajuda a que el neoprè em coste de posar. Oprimida com una botifarra ja estic “preparada” per a començar el repte. 

Son les 13:00h, en aquests cas les xiques teniem l'eixida abans. 12 valentes esperem neguitoses l'eixida. Hi ha problemes en el recorregut en bici i la guàrdia civil no dóna el vist i plau, així que ens toca esperar uns "fresquets" 15 o 20 min... Ni dir-vos com estàvem... Entre els nervis i el suor... estava a punt d'ofegar-me. Finalment ens indiquen que entrem a l'aigua. En aquest cas hauriem de completar 1900 m de natació en dues voltes en les quals s'havia d'eixir de l'aigua per reprendre la segona. Això no m'agradava res, però era el que era!

"A sus puestos" i moooooc, donen l'eixida! El riu es molt ample i així i tot comencem a nadar com si no hi haguera un demà intentant salvaguardar mans i cames alienes. Finalment opte per col.locar-me el més a la dreta possible per a nadar el més solitària possible. No cal esperar molta estona, les anguiles escapen trepidosament mentre jo continue al meu ritme acompassat. No vull apretar molt, a banda que no puc tampoc, em queden molts km per davant. Xino xano arribe a la primera boya, ara toca desfer el camí, però no comptava en atravessar una autèntica selva d'algues que m'arribaven fins la cara i havia de clavar el braç per dins d'elles per poder fer les braçades. Un autèntic fàstic! Finalment arribe al punt de partida, puge els escalons i corrent em torne a tirar de cap a l'aigua. La segona volta la faig quasi en solitari, sols aconseguisc vore una altra nadadora, per tant pense que vaig la penúltima. De tornada cap al final de la natació, comencen a passar-me les autèntiques feres masculines que junt a les algues m'amenitzen la tornada, un autèntic festival, vaja! Últims metres, la meua perseguidora no m'ha avançat i corrent per una catifa interminable arribe a la zona de boxes. Allí hi ha un parell de xiques i encara faltaven tres més per arribar. Pegue dos mossos al plàtan, i puge a la bici. Començava ahí l'inici dels 88km que ens esperaven. El recorregut el coneixia fil per randa i sabia perfectament la duresa del mateix per tant psicològicament anava animant-me a mí mateixa per suportar-ho. Als pocs km ja comencem a pujar el port més llarg del circuit. Jo el puge poquet a poquet, mentrestant van avantçant-me mascles a unes velocitats increïbles costera amunt que em deixen bocabadada i també ho van fent, més lentament, les meues companyes fèmines. Així que vaig la última xica, què anem a fer! El dorsal portava el nostre nom, em distrèia llegir els que anàven passant-me, al mateix temps que ells m'animaven amb un " ànim Rocio que ja ho tenim ahí". S'acaba el primer port, recta interminable i ens dirigim a la presa escalonada on ens esperen els 2 últims km amb més desnivell. Ja quasi he devorat els bidons d'aigua i d'isotònic i encara restaven 15km fins arribar al primer avituallament al km 31, per sort eren de baixada i passàren més ràpid. Per fí i al seu pas pel punt de partida a Antella, repose bidó i energia. Començava el segon segment de bici 56km amb plans i pujades disteses. Feia calor, tenia molta sed, així que a dures penes vaig arribar fins el km 60 per agafar nous dipòsits d'aigua i isotònic. Estava a Bolbaite, em quedava res per arribar a Navarrés, una pujadeta i encarar de nou els 2km de port pronunciat fins tornar a la presa escalonada per on havia passat feia un parell d'hores llargues. Per sort, un xic amb moto de l'organització em va proporcionar un altre bidó d'aigua que em salvà de no deshidratar-me en els últims 20km finals. Portava a un parell de xics per davant meu i escoltava un altre per darrere. El camí era de baixada i no volia que aquest últim m'adelantara, tenia pànic en ser la última de tot el triatló i per això vaig mantindre el ritme fins arribar de nou a Antella. Visualitzava la baixada de la bici. Última recta, trac els peus de les cales i em dispose a fer el patinet. De sobte comence a escoltar una veu molt familiar animant-me moltíssim, era Yolanda del Ribarroja triatló i quina va ser la meua sorpresa al girar la corba que vaig vore tota emocionada a la meua sister Nuri, en aquells moments no vaig vore bé que també l'acompanyaven Jorge i Jose!! Em va sorprendre moltíssim, ja que no m'esperava per a res la seua presència! Ella em cridava i jo sols li dèia: Ai mare! ara ve el pitjor! encara em queden 2hores!! I ella cridant com una boja: va super fresca la tia!

Començava aleshores el meu malson: la mitja marató!

El circuit era a 3 voltes de 7km. Només començar, botella d'aigua i passet a passet comence a córrer els primers metres. Divise el meu company de bici i intente no perdre'l de vista. El recooregut es fa entretingut perquè hi ha molts corredors. Ells ja porten més voltes, però m'agrada veure'ls, uns ràpids, com si no haguéren fet res abans, altres més lents! Jo, però, vaig molt molt lenta. M'havia proposat no mirar el rellotge i córrer per sensacions, però no puc eviar mirar-lo i anava lentíssima, però no podia anar més, i a banda encara quedaven molts km. Arribe al poble, després de recórrer els tarongers antellencs i allí torne a divisar els meus companys correlianes, estan molt emocionats, i els somric dient: açò és llarguíssim... Uff! 

Segona volta, insofrible, els pitjors km, encara queden atletes. La meua companya de fatigues Cristina em passa veloçment com una llebre, no puc entendre com pot anar tan ràpida mentre jo quasi vaig arrossegant les cames, la salude i l'anime i poc a poc torne a arribar al poble. De nou estan els tres animant-me i cridant-me moltíssim! M'alegra molt que estiguen allí. De sobte em creue amb Roser, li somric, i l'anime en el seu últim km, ella contenta em diu: vamos! esto ya lo tienes! i li dic: aun me queda una vuelta, al que ella em diu no lo pienses ya lo tienes!! Mentalment vaig pensant que és veritat, s'acosta la última volta i quan torne a passar per eixe punt serà el km 20... I comence a animar-me jo mateixa: Roxi ja no et queda res, tu pots! 

En la tercera volta ja en som pocs els que anem quedant i ja es va amagant el sol, per sort ja no fa tanta calor. Aconseguisc agafar al meu predecessor que va caminant i l'anime a que s'agafe al meu ritme. Correm junts uns km, això m'anima molt, he pujat una miqueta el ritme i l'anar acompanyada motiva, no obstant ell decideix parar a caminar, però jo no, jo continue, estic quasi al km18, no queda res i conseguisc passar un altre corredor, el km 19 està a la vorera del poble i al km 20 tornaria a vore els meus companys i en 1km la glòria! I així ho faig, la ment ja quasi en blanc, m'endinse en el poble, últim tram, pujadeta i últim gir, pendent avall, sprint final com una fera, creue l'arc. El temps s'atura després de 6h 39m, sols veig a Roser que m'espera amb els braços oberts i el somriure d'orella a orella. Ens abracem i ella no para de dir-me: vés como sí que podías! Tanto decirme no voy a poder, no voy a poder... Em falta l'alè! Estic en un núvol. La meua sister corre cap a mí guardant-se les llàgrimes de l'emoció! Jo no puc ni plorar! Ens abracem, em diu: eres molt gran! Estic molt contenta. M'abraça Jorge que em diu: eres el meu ídolo! I després Jose: enhorabuena makineta! 

Fou una sensació increïble amb la gent que estime al meu voltant en un moment que per a mí marcaria un abans i un després. Ho havia aconseguit, era Half finisher! IMPRESIONANT, INDESCRIPTIBLE i totalment per REPETIR!!

M'agradaria des d'ací agraïr l'esforç i la confiança que ha dipositat en mí una persona molt important i que sense la seua ajuda no haguera pogut afrontar aquest repte! GRÀCIES ROSER!

I per supost a la resta de companys tri, que m'han animat moltíssim en portar endavant aquest triatló acompanyant-me en eixides de bici i córrer. I especialment a Núria, Jorge i Jose per vindre a Antella a animar-me! 

La Roxi